Xorrada del 26 de Maig

Com molt bé sabreu, el passat 26 de Maig a Vic, la capital d'Osona, va tenir lloc una manifestació antiracista amb el lema:"per la unitat i la cohesió social". La manifestació tenía el clar objectiu de mostrar el rebuig de la "societat vigatana" vers Plataforma per Catalunya (actual Plataforma per la Llibertat) i en especial per Josep Anglada. Segons fonts informatives la manifestació va reunir prop de 1.000 persones i moltes entitats de la comarca i d'arreu de catalunya hi han acabat donant suport, la manifestació ha estat considerada un èxit pels organitzadors, un acte lògic perquè òbviament no diràn que ha estat un fracàs. No obstant això, pel present escriptor d'aquest bloc si que ha estat un fracàs per ells.

Després de tota la propaganda llançada des de fèies molts dies, només 1.000 persones ho considero fracàs, sí tenim en compte que Josep Anglada va obtenir gairebé 3.000 votants i els manifestants eren més o menys 1.000, demostra que aquests últims estàn en clara inferioritat vers els suposats "racistes". El terme "societat vigatana" emprat pels manifestants per tal de referir-se a ells mateixos ho trobo una clara falta de respecte, perquè sí tenim en compte que ha Vic hi ha vora 40.000 habitants, aquests 1.000 només representen el 3% del total de la població vigatana. S'ha d'afegir també que si aquests manifestants, preteníen representar al poble català no ho han aconseguit, pel simple fet de que 1.000 eixelebrats no són l'ànima de 6 milións de catalans.

Al marge d'aquest bany de xifres, crec convenient passar a analitzar els integrants d'aquesta manifestació. Segons fonts que m'han arribat, la majoría dels manifestants éren vinguts de fora de la ciutat i hi abundaben molts moros i algún que altre negra. Els autòctons que hi participaren en la major part éren integrants de la CUP, d'algún dels diversos xiringuitos antiracistes de Catalunya (ja els coneixem, aquells rastafaris porreros i bruts) i algún antifa vingut d'arreu de la comarca i de Catalunya.

O sigui que tampoc n'hi ha per tan de la manifestació d'aquesta! Catalunya pels catalans!

Prou d'agressións ianqui-sionistes contra Síria

 Perquè recolzem Al-Assad?


- Perquè és l'únic govern de l'Orient Mitjà que respecta les minoríes cristianes.

- Perquè és l'única nació de la zona que segueix oposant-se a Israel.

- Perquè és l'única nació de la zona que representa un obstacle per la política imperialista dels americans.

- Perquè és ferma aliada de l'Iràn i la seva lluita contra l'imperialisme ianqui-sionista.

- Perquè és un dels pocs governs de la zona que de moment no ha caigut en màns dels islamistes radicals.

- Perquè el seu govern representa un oasi de tranquilitat per les minoríes.

Catalunya pels catalans!

La veritable cara dels populars

Formació d'ètica

Per tal de formar una ètica o criteri nacionalista català, s'ha de realitzar una formació personal. Aquesta formació no surt de cap altre cosa que no sigui la lectura, ara bé, aquesta lectura ha d'anar orientada cap al nostre propòsit de formar nacionalistes. Per tal de realitzar aquesta formació del criteri, he cregut convenient escriure aquest text, que en certa manera vol servir de guia o d'esquema bàsic de formació nacionalista. En les següents línies, faré esment de tot un seguit de llibres catalans i internacionals que espero que serveixin als lectors d'aquest bloc per formar una consciència autènticament catalana i apartada de les típiques collonades que ens venen llençant els de l'esquerra independentista o el sector pseudodretà que està sorgint avui en dia en el catalanisme. Abans de començar amb la llista, també m'agradaria afegir que l'autor d'aquest bloc no necessàriament comparteix fil per randa el pensament dels llibres o autors que s'esmentaran, però s'ha d'entendre que per tal de formar-se un mateix és interessant anar agafant retalls d'una i altre banda. També m'agradaria dir, que les opinions aquí exposades simplement són una recomanació i en cap cas una obligació per qui llegeix-hi això.

Catalunya:

En el cas català, és útil llegir qualsevol text o llibre relacionat amb la història de Catalunya. Són força interessants els llibres relacionats amb la Edat Mitjana i també el segle XIX, així com obres que parlin d'una forme general de la història del catalanisme. Tot i això, en les obres del segle XIX (sobretot finals del segle XIX) i de la història del catalanisme, ús podeu trobar amb una al·lusió constant de l'obrerisme anarquista, organitzacións anarquistes, el catalanisme maçònic (el d'esquerres i urbanita)... tot i això s'hi pot anar extraient informació interessant del catalanisme conservador, catòlic i ruralista. S'ha d'anar en compte amb el tractament d'aquest catalanisme, certs autors el posen sobre la taula de forme objectiva però d'altres el tergiversen o interpreten de forme subjectiva, fent impossible entendre l'ànima d'aquest catalanisme. Per exemple, mai se'ns ha exposat amb claredat el pensament de Prat de la Riba, Torres i Bages... molta gent els presenta com ha catalanistes, però en canvi sobre la seva forme conservadora, catòlica i rural d'entendre Catalunya hi passen molt per sobre o l'ignoren ha propòsit, això ha permès afirmar que un catalanisme que no sigui progressista és impossible d'aparèixer.

Al marge d'això i bàsicament com ha obres interessants de pensament, és útil llegir les següents: 

- Prat de la Riba, Enric: La nacionalitat catalana (hi havia una versió d'edicions 62 dels anys 80).

- Sardà i Salvany, Fèlix: El liberalisme és pecat (Aqui teniu la versió online, està en castellà).

- Torras i Bages, Josep: La tradició catalana, (Desconec l'editorial i el lloc de publicació, així com l'any).

- VVAA: El bisbe Caixal i el seu entorn historic

- Vicenç Foix, Josep: Articles i assaigs polítics (hi ha una versió d'edicions 62 dels anys 80). Interessant per la lloança que fa del feixisme i la seva interpretació del nacionalisme en forme de diversos articles o assaigs.

                            - Diari de 1918.

Així com també qualsevol llibre o text referent al "catalanisme d'església" o del considerat com ha conservador. També és interessant buscar informació sobre els anys 20-30 del segle XX, sobretot la referent ha Estat Català i al nacionalisme català d'aquells, ens donarem compte que no tots els grups abanderaven la falç i el martell o el fastigós progresisme-esquerranisme.

Nivell internacional:

A nivell internacional trobem moltes obres interessants, però per tal de crear-nos una consciència pròpia recomano llegir autors reaccionaris francesos de principis del segle XIX (Joseph de Maistre, Bonald, Barruel...) són lectures dures i difícils d'entendre, però ens poden servir per buidar-nos dels valors liberals que se'ns han estat imposant des del sistema educatiu és a dir, els típics de: tots som igual, les raçes no existeixen, les fronteres són imaginàries... no obstant això, tampoc hem de seguir fil per randa el què diuen aquests llibres, simplement els hem d'emprar per tal de treure'ns del damunt els valors liberals però també per armar-nos argumentalment contra els antipatriotes i la seva dèria de voler anular les fronteres.

Crec convenient afegir que en el cas del segle XIX, és molt interessant buscar tota la informació possible sobre Charles Maurras i l'Action Française. Maurras, des del meu punt de vista, constitueix un Marx del nacionalisme. M'explicaré, sí per les esquerres Karl Marx constitueix una espècie de guru o deïtat (bona part de les argumentacións de l'esquerra en el camp econòmic i social provenen de les idees de Marx) pel nacionalisme, Charles Maurras, encarna la mateixa figura. La idea de que la nació és una succesió de generacions, així com la mística unitària entre els morts i la nació (tot i que això fou formulat per altres integrants d'Action Française) i moltes altres argumentacións nacionalistes foren creades per Maurras i altres persones afins a les seves idees. Així doncs les idees d'aquest escriptor i filòsof francès vénen molt bé per entendre la idea de nacionalisme pur i combatre les visions liberals (i per tan) esbiaixades de l'autèntic significat. M'agradaria afegir, però, que -a nivell personal- no acabo d'aprovar del tot l'elitisme d'Action Française i la manca d'orientació vers les masses populars. Per tal d'ilustrar això, m'agradaria donar a conèixer aquest text (molt interessant): http://www.galeon.com/razonespanola/re85-mec.htm     així com un llibre: Charles Maurras. El caos y el orden. Escrit per Stepháne Giocanti, el qual constitueix una excel·lent biografia de Maurras.

Al marge d'aquest fet, també són importants de llegir obres d'autors nacionalistes o feixistes: Julius Evola, Cornelio Codreanu, Oswald Mosley, Leon Degrelle... les quals van de perles per tal de crear una moral al marge del què està establert, però sobretot per tal de crear-nos una consciència encara més nacionalista i allunyada d'aquesta globalització que se'ns està exposant.

Finalment i per tal d'acabar amb aquest escrit, m'agradaria dir que a nivell actual és interessant (per tal de no centrar-nos únicament en el passat i esdevenir uns carques o simplement uns anacronistes) llegir a autors com David Duke, Aleksandr Duguin... així com qualsevol altre autor de l'anomenada "ultradreta" actual. Preneu consciència dels conflictes dels Balcans o els de Sud-Àfrica, El Salvador, Rhodesia... que succeïren a finals del segle passat i que estàn éssent manipulats per l'esquerra i el sistema en el seu profit.

Rhodesia

Després d'una temporada a la "nevera", principalment per motius laborals però també pel fet de desconnectar del bloc una temporada, decideixo tornar a la càrrega. En aquesta entrada de bloc, m'agradaria donar a conèixer un petit país africà anomenat Rhodèsia que va existir entre 1963 i 1980, i que des d'aquest any passà a anomenar-se Zimbabwe del qual sabem que està governat per aquell grillat anomenat Robert Mugabe. Els lectors d'aquest bloc, coneixeran la meva afició per la història contemporània "exòtica" (és a dir, la història de nacions llunyanes a la nostra) i per tan dintre d'aquest apartat hi podríem fer entrar la història de la descolonització africana i asiàtica. La qual sabem que es va anar produint progressivament a partir del final de la segona guerra mundial. Són arxiconeguts els conflictes de Corea (1950-1953) i les dues guerres del Vietnam (la del 1945 al 1955 que tingué per resultat la creació de dos vietnams i la del 1963 al 1975 que acabà amb la part "capitalista" del Vietnam a mans del Vietnam "comunista"). No obstant això, els conflictes de descolonització africans (o derivats d'aquests) ens són força desconeguts però això no significa que no siguin inferiors en nombre. Tindríem per exemple el conflicte del Sàhara espanyol i Ifni, les guerres de descolonització i civils d'Angola i Mozambique (amb notòria presència internacional), el conflicte dels Mau-Mau de Kenia... així com molts d'altres, en els quals hi podríem enquadrar el conflicte de Rhodèsia.

Llegit això, hom es pot preguntar: a què carai l'hi bé aquest ara per parlar de la història dels negres? doncs la resposta és senzilla. Rhodèsia, com la Sud-Àfrica de 1910 (però sobretot a partir de 1948) fins a 1994, foren dos països del sud d'Àfrica dirigits per les respectives minories blanques residents en elles. No obstant això i a nivell de percentatges les diferències eren abismals, sí a Sud-Àfrica s'arribà el 1994 a entre 5 i 6 milions de blancs residents (un percentatge que representava el 14% dels habitants sud-africans) a Rhodèsia, aquest percentatge era molt inferior a l'antiga Rhodèsia. Pel simple fet que a el nombre de blancs residents en ella va arribar al llarg dels anys 70 a un nombre de prop de 350.000 pobladors, fet que amb prou feines arribava a un percentatge del 6% en una població composta en aquests anys per entre 5 i 6 milions d'habitants. És interessant contemplar la història d'aquest país, per entendre que quan aquesta minoria en fou la dirigent, aquest país gaudí d'un nivell de vida i unes perspectives molt superiors a les actuals (és a dir, des que hi manen els negres). El mateix podem dir de Sud-Àfrica, simplement cal contemplar com ha baixat l'Índex de Desenvolupament Humà de Sud-Àfrica de l'any 1994 fins al de l'any 2010. Si al 1994 Sud-Àfrica estava situada en el lloc 93 i sent de les tres primeres nacions africanes, el de l'any 2010 la situa en el lloc 112 amb un baix 0'6 i de ben lluny no està situada entre les primeres (per cert, l'any 2010 aquest rànquing africà el liderava Líbia amb un 0'755). Desconec la posició de l'actual Zimbabwe el 1980 (o de qualsevol altre any quan era anomenat Rhodèsia) però si que puc dir que amb dades a la mà de l'any 2010, aquest país és el que està considerat el pitjor segons l'IDH (Índex de Desenvolupament Humà) del continent africà.

Antecedents històrics:

Territòri de l'antiga federació de Rhodèsia

L'antiga Rhodèsia fou un territori de l'imperi britànic que comprenia els territoris de Rhodèsia del Sud (l'actual Zimbabwe), Rhodèsia del Nord (l'actual Zàmbia) i Niassalandia (l'actual Malawi). Aquests territoris foren annexionats a l'imperi britànic de la mà de l’empresari sir Cecil Rhodes (1853-1902) al llarg de la dècada dels anys 90 del segle XIX, s'ha d'esmentar que aquest personatge era un reconegut imperialista britànic (i com altres britànics de l'època), considerava que era de vital importància expandir l’imperi britànic per Àfrica fins que es pogués comunicar amb ferrocarril la Ciutat del Cap amb la capital del protectorat egipci, El Caire. No obstant això, aquesta idea titànica no es va poder dur a terme fins passat la primera guerra mundial pel fet que la zona de l'actual Tanzània estava en mans de l'imperi alemany (zona annexionada a l'imperi britànic després de la primera guerra mundial, no obstant això amb una dura resistència dels alemanys i negres residents allà i comandats per Von Lettow), tot i això, Cecil Rhodes emprant la seva fortuna (la primera a nivell mundial en aquells anys), la seva companyia comercial De Beers (la qual, actualment, controla el 60% de les explotacions de diamants a nivell mundial) i el suport de les tropes britàniques presents a Sud-Àfrica aconseguirà penetrar en el territori del nord de Sud-Àfrica i arribar fins a Malawi, annexionant aquest territori a la Gran Bretanya i començarà a poblar aquella zona amb pagesos britànics o bòers de la zona del sud d'Àfrica. El desenvolupament econòmic de Rhodèsia fou desigual; si bé a la Rhodèsia del Sud (actual Zimbabwe i país que serà analitzat en aquest escrit) es desenvolupa una rica agricultura extensiva orientada cap a l'exportació, a la Rhodèsia del Nord (Zàmbia) es desenvolupa un efímer sector industrial basat en les mines de coure de la zona i finalment Niassalandia densament poblada i sense gaires possibilitats a nivell agrícola ni miner serà aprofitada per traslladar els seus habitants a treballar en el sector agrícola del sud o les mines de coure del nord.

Entre el 1899 i el 1902 es produirà la Segona Guerra Bòer entre l’imperi britànic i els estats lliures de Transvaal i OrangeXVII). El resultat final de la guerra fou l'engoliment d'aquests dos estats per l'imperi britànic i el 1910 aquest mateix imperi, decidirà crear la Unió Sud-africana (una espècie d'estat titella) que ingressarà en la Commonwealth. Aquest nou estat estarà dirigit per la minoria anglosaxona d'aquelles contrades fins el 1948, any en el qual es considerarà que els bòers o afrikaners assumiran el poder en ella, retenint-lo fins el 1994. Val a dir que s'ha considerat sempre als afrikaners més conservadors i als anglosaxons d'aquelles zones com a més liberals. Això serà creat per la Gran Bretanya com a una espècie d'experiment per estudiar la seva transcendència en aquelles zones i de pas alleugerir la càrrega que significava per la Gran Bretanya el colonialisme (creant aquests estats titelles, no eren tantes les zones de les que preocupar-se). El fet de Sud-Àfrica serà aprofitat pels blancs de Rhodèsia al llarg dels anys 30 (els quals el 1939 ja n'eren 60.000) per reclamar un tracte similar i aconseguir una cota d'autonomia semblant a la dels seus veïns del sud, val a dir, que aquest projecte també serà compartit per molts mandataris de l'imperi britànic. No obstant això, l'esclat de la Segona Guerra Mundial avortarà qualsevol projecte i no serà fins després d'aquest conflicte que se'n torni a parlar.

Bandera de la Federació de Rhodèsia i Niassalandia

A partir de 1948 podem dir que es tornaran a reemprendre les converses sobre aquest assumpte amb diverses concepcions sobre aquest nou estat. Per una banda, tindríem la figura del bescompte Godfrey Martin Huggins (administrador i governador de Rhodèsia del Sud) que defensava la creació d'un estat únic amb predomini clar i únic de la minoria blanca i independent de la Gran Bretanya i per altre la proposició de la Gran Bretanya de crear una federació (Rhodèsia del Nord, Rhodèsia del Sud i Niassaland) amb uns governs on la majoria africana també tindria algun pès i que estaria tutelat per un govern colonial. Les converses entre aquestes dues bandes es succeiran entre 1950 i 1953 i al final es decidirà crear una federació independent però sota un govern colonial britànic. A nivell econòmic la federació fou un èxit pel fet que el producte interior brut no parà d'augmentar, això fou així gràcies a l'agricultura del sud i les mines del nord però també gràcies a les nombroses preses que es construïen (hi ha molta aigua en aquelles zones). No obstant això, els blancs residents no paraven de demanar la independència plena de la Gran Bretanya i els negres més drets socials.

El clima de tensió de la Federació amb la Gran Bretanya es va agreujar al llarg dels anys 50. Per una banda els blancs el 1958 varen presentar una carta perquè es declarés la independència unilateral de la federació i per altre, el 1955 a la zona de Niassalandia arribà un agitador del Congrés Nacional Africà anomenat Hastings Banda que reclamava la independència per aquella zona i paral·lelament a la zona de la Rhodèsia del Nord Kenneth Kaunda igualment del Congrés Nacional Africà, també féu de les seves. El resultat fou que en ambdues zones, els negres començaren a rebel·lar-se contra la Gran Bretanya i la federació per tal d'assolir la independència per les seves dues zones i constituir-se en països de ple dret. Aquesta rebel·lió s'agreujà encara més arran de la hipocresia del govern de la federació, pel fet que es negava a atorgar la independència per aquestes zones però en canvi no dubtava en donar suport als rebels separatistes de la regió de Katanga del Congo belga, per purs interessos estratègics i econòmics. Es començarà a agreujar la situació social en la federació i es decidirà crear un congrés per mediar entre les diverses parts però la Gran Bretanya s'inmiscuirà entremig donant suport a les tesis separatistes de niassalandesos i rhodesians del nord. Al final, la situació es féu insostenible i el 1963 Rhodèsia del Nord es separa constituint-se Zàmbia i Niassalandia feu el mateix constituint-se en la República de Malawi. Així doncs de facto, Rhodèsia del Sud quedava separada de la federació però administrada igualment des de Londres.

Apareix la República de Rhodèsia:

Bandera de la República de Rhodesia

Rhodèsia del Sud quedarà en mans de Londres de nou. Mentre que la metròpoli donarà suport a les dues escissions decidirà quedar-se igualment a la Rhodèsia del Sud. Això irritarà a la minoria blanca amb Ian Douglas Smith al capdavant que no pararà de demanar la independència, Londres es l'anirà negant de forma continuada pel fet que demanava que s'implantés un sufragi universal per blancs i negres. Fet que era rebutjat pels blancs que veien en aquest fet l'enfonsament del país. Al final, Ian Douglas Smith, tip de les converses decidirà tirar pel dret i decretar la independència de Rhodèsia l'any 1965. Aquesta nova República no serà reconeguda pels organismes internacionals i la Gran Bretanya durà a terme un embargament sobre el país i la ONU imposarà sancions sobre el país. Paral·lelament es crearan dos grups guerrillers, el ZANU (Zimbabwe African National Union) recolzat per la Xina i format per l'ètnia Matabele, dirigit per Robert Mugabe i el ZAPU (Zimbabwe African People Union) recolzat per la URSS i format per l'ètnia Chona, dirigit per Joshua Nkomo. Aquests dos grups guerrillers reflexaben el fet que des dels anys 20 els negres demanaven la independència i la creació d'un país anomenat Zimbabwe. La corona britànica el 1923 havia atorgat un règim d'autonomia a la regió però dirigit per la minoria que dominava econòmicament la zona, la blanca la qual a més a més volia que l'apartheid seguís vigent. Ambdues postures (blanca i negra) no podien ésser passades per alt i això propicià que es retardessin tan les negociacions a més en aquells anys a la Gran Bretanya governaven els laboristes i aquests reclamaven que en un futur estat independent els negres tinguessin igualtat de condicions que els blancs, la qual cosa simbolitzava el trencament de l’estatus colonial que regia la colònia des de 1923. Tips de tot això, el 1962 els blancs havien decidit donar el suport al Front Rhodesià (arran de la desastrosa independència del Congo belga i de Kenia, on les minories blanques havien estat perseguides i expulsades pels negres) de tendència separatista, pro-apartheid i dirigit per una majoria de blancs. La situació també fou agreujada arran de que el 1964 Harold Wilson dels laboristes havia aconseguit la presidència de la Gran Bretanya, la situació es tornà molt tensa (Wilson era totalment pro-negra i defensava que ambdues comunitats s'havien d'entendre per tal de conformar el poder dirigent). I com deia abans, les conversacions arriben a un punt mort el 1965 i Smith proclama la separació. 

La nova Rhodèsia i la guerra:

Ian Douglas Smith (1919-2007). President de la República de Rhodesia

6 mesos després de la proclamació d'independència es començaren a produir els primers atacs guerrillers contra el govern rhodesià. Aquests atacs s’iniciaven des de la frontera mozambiquenya i és que és important recordar que en aquella colònia portuguesa també hi havia una guerrilla antiportuguesa i separatista que decidí donar suport als separatistes zimbabuencs del ZANU i del ZAPU. Fins al 1969 aquestes incursions guerrilleres foren un desastre pels assaltants, pel fet que acostumaven a ésser delatades per molts negres a la policia rhodesiana i aquesta les destruïa amb molt d'èxit (des de 1965 fins a 1969 els guerrillers perderen 160 voluntaris i la policia rhodesiana només 12 homes). Arribats aquí, hom es preguntarà: com és que els negres de la zona delataven els seus congèneres si els volien alliberar de la malèfica apartheid (per instaurar després una dictadura mugabista, s'hauria d'afegir)? Doncs la resposta és senzilla. A Rhodèsia, tot i el que puguin dir els progres sobre l'apartheid i tal, els negres tampoc vivien tan malament. Eren alimentats, tenien dret a anar a l’escola i la universitat, anaven decentment vestits, una sanitat digna, cases com Déu mana, dret a accedir a l'exèrcit... però com a contrapartida no podien accedir als càrrecs de govern del país ni als alts càrrecs militars. Aquest fet explica el nul suport que rebien les guerrilles separatistes. A més s'ha d'afegir que contràriament al bloqueig internacional, el país a nivell econòmic va créixer, començaren ha arribar immigrants blancs de països europeus i tan Sud-Àfrica com Portugal començaren a ajudar el país a través d'enviar petroli, armes...no obstant això el país seguí estant sense el reconeixement oficial. Si va rebre aquest suport internacional era pel simple fet que Rhodesia combatía les guerrilles negres i comunistes també en territòri colonial portuguès, fet que ajudava a les seves esgotades tropes. I Sud-Àfrica o feia més que res per temor que les tendències radical del ZANU i del ZAPU no es contagiessin als negres residents en les seves fronteres.

Una fotografia de Salisbury (actual Harare), capital de Rhodesia

En les eleccions britàniques de l'any 1970, els conservadors de la mà d'Edward Heath retornaren al poder de l'imperi. Aquest fet serà aprofitat el 1971 pel govern rhodesià per tal d'iniciar una sèrie de debats per tal de tornar a acostar Rhodesia a l'imperi britànic i intentar alleugerir les reticències internacionals vers el seu país. Al Novembre d'aquell mateix any, es va arribar a un principi d'acord segons el qual la Gran Bretanya suavitzava una part del seu embargament però a canvi el govern rhodesià accedia a una certa paritat racial entre blancs i negres obrint la porta a un possible govern de la majoria en un futur. No obstant això poc temps després l'acord quedarà en res, pel fet que la Gran Bretanya demanarà que la majoria negra també havia d'estar d'acord en aquestes negociacions i aquest fet farà que el govern rhodesià tiri per terra l'acord. El 1972, el bisbe Abel Murozewa que fins alhesores no havia tingut inquietuds polítiques, decidirà sortir a la palestra i encapçalarà una campanya per fer veure al món que els negres de Rhodesia estaven en desacord en el fet de que els blancs manessin. El Maig del 1972 el govern britànic i rhodesià decidiran suspendre de nou les negociacions i la cosa tornarà al punt de partida original.


Paral·lelament el ZANU de Mugabe rebrà el suport de Tanzania. En aquest país, el govern xinès començarà a enviar armes i instructors xinesos per tal de formar als insurgents negres a través d'una sèrie de camps d'entrenament creats en aquell país. Dintre del grup guerriller es crearà un Comitè Militar permanent de 8 membres. Paral·lelament a Zambia es crearà el ZANLA (Exèrcit d'Alliberament Nacional Africà de Zimbabwe) que començarà a operar clandestinament des d'aquell territori. A més, el FRELIMO de Mozambique, que operava contra les tropes colonials portugueses d'aquella zona, decidirà donar al ZANLA la possibilitat d'operar des de les zones que aquests controlaven a Mozambique per tal que aquests llancessin operacions contra les forces armades de Rhodesia.

Una unitat de xoc de l'exèrcit rhodesià.

A finals de 1972 les forces del ZANLA decidiran engegar una ofensiva contra el règim rhodesià. No obstant això, les forces rhodesianes foren capaces de trencar l'ofensiva i a mitjans de 1974 500 guerrillers havien mort per només 58 rhodesians. No obstant això, en aquestes dates la situació es complicarà per rhodesia i el govern d'Smith. Fins aquells moments Sud-Àfrica era neutral en el conflicte (a nivell oficial), ara bé a la pràctica ajudava a Rhodesia ha evitar les sancions internacionals i inclús havia enviat un grup de 2.000 soldats per tal d'ajudar a l'exèrcit i la policia rhodesiana. No obstant això arran de la revolució dels clavells de Portugal de l'Abril d'aquell any, aquest país abandonarà Mozambique i totes les seves posessións colonials a l'Àfrica. A partir d'aquest moment Sud-Àfrica abandonarà la neutralitat i decidirà prendre cartes en l'assumpte. Sud-Àfrica entenía que Mozambique sense la presència portuguesa estava condemnada a l'imposició d'un règim comunista de la mà dels guerrillers del FRELIMO, fet que provocaria que a Rhodesia s'hi produïssin nombrossisimes infiltracions des del territori de Mozambique de la mà del ZANU i els seus aliats mozambiquenys. Sud-Àfrica calculaba que el règim d'Smith tenia els dies comptats, pel fet que les seves possibilitats de resistència militar eren escasses. A més, entenia que els interessos polítics i econòmics sud-africans estarien millor defensats per un règim polític negra moderat i estable a partir de que el Front Rhodesià els hi cedís el poder, que no pas en un règim marxista controlat pels negres. A tot això s'ha de sumar que el país del nord de Rhodesia, Zambia, també desitjava la pau pel fet que des del tancament de fronteres amb Rhodesia (el qual es produí l'any 1973) l'economia d'aquest país se n'havia ressentit enormement (a través de Rhodesia passava la via de subministraments des dels ports de Sud-Àfrica).


Així doncs, al llarg de 1974 assistirem a una sèrie de converses entre el primer ministre sud-africà Vorster, el dictador de Zambia Kenneth Kaunda i el president es de Rhodesia Ian Smith. En aquestes converses Vorster farà ús de la coacció econòmica per tal de que Smith alliberi a diversos líders negres, entre ells Joshua Nkomo i Robert Mugabe i paral·lelament Zambia amb l'ajut de Tanzània pressionaran a les diverses faccions nacionalistes zimbabwenques perquè creïn un front unit sota la batuta del bisbe Joshua Muzorewa, al qual el veien força moderat en comparació amb Mugabe.

El 1976 els diversos grups guerrillers negres decidiren unir-se en un únic front de lluita, el Patriotic Front (PF), per tal de fer-se amb el poder de la República de Rhodèsia. A partir d'aquest any, començarem a assistit al final del "miracle econòmic" rhodesià degut principalment a la descolonització portuguesa i al "tancament" de l'aixeta sudafricana. Per tan el règim d'Smith començarà a iniciar la seva agonia, finalitzant-se el 1979 quan els blancs residents en aquelles contrades decidiran acceptar la celebració d'un referèndum de caràcter multirracial (és a dir, votaben blancs i negres). El guanyador d'aquestes eleccións fou el moderat Abel Muzorewa, fet que fou acceptat per l'àmplia majoria de la comunitat blanca per la raó de que Muzorewa tolerava que moltes àrees de l'administració rhodesiana seguissin estan en poder dels blancs.


No obstant això, el govern sorgit d'aquest referèndum no fou acceptat per la ONU i s'obligà a repetir-lo, sorgint com a vencedor Robert Mugabe (ja coneixem a la perfecció que la ONU sempre s'ha d'entrometre en els assumptes de les nacions sobiranes i fer guanyar a qui l'hi interessi més). Amb Robert Mugabe en el poder, es podría donar per finalitzada la República de Rhodesia perquè després de prendre'n el poder, Mugabe obligarà a cambiar el nom del país pel de Zimbabwe.


Conseqüències

L'apartat conseqüències podria comprendre diversos aspectes (econòmics, socials...), però crec que seria convenient començar pel fet de que els diversos conflictes guerrillers deixaren entre 15 i 20.000 morts entre blancs i negres d'una població de 6'5 milions d'habitants a mitjans dels anys 70. Des de la presa de poder per part de Mugabe el 1980, aquesta encara no l'ha abandonat. La major part de la població blanca resident en aquelles terres decidí emigrar a Sud-Àfrica, Estats Units, Austràlia o la Gran Bretanya per por de les represàlies dels negres (dels quals n'hi han hagut moltes al llarg dels anys 80, 90 i la primera dècada del segle XXI). D'un 5% de població blanca als anys 70, avui en dia amb prou feines s'arriba al 0'2%. De la que fou una República força rica i benestant en relació al conjunt africà dels anys 60 i 70 gràcies al govern dels blancs, avui en dia i gràcies a la megalomania del "senyor" Mugabe i els suports e la població que rebé de l'ONU i els governs mundials als anys 70, l'actual Zimbabwe s'ha convertit en un país miserable, dels més pobres d'Àfrica. El SIDA afecta al 28'6% de la població i l'esperança de vida amb prou feines arriba als 40 anys, ara bé, on es pot comprovar l'herència de la "pèrfida apartheid" rhodesiana és en el fet de que el 90% de la població està alfabetitzada, aquest fet dóna a entendre que no tot era tan dolent tal i com ens ho volen pintar des dels mitjans progres.


I per últim una cançó d'un cantautor rhodesià compromès amb el seu país i la seva raça, Clem Tholet (hi han fotografies molt bones):

Vídeos denunciants

Bé, aqui teniu aquests tres vídeos sobre situacións cotidianes respecte a la immigració. Un cop els acabes de veure, et preguntes: realment tot el que es diu sobre les ajudes, privilègis... és mentida o no?


http://www.youtube.com/watch?v=sgUHNbhLQUA

http://www.youtube.com/watch?v=8Og-RUgGxLQ